Tierra quemada. El PP vuelve a condenar a Estellés.

 

En el PV, junto con el temor, la pobreza y el ruido, se ha instalado, al parecer definitivamente, una bárbara represión con sabor posbélico y la elevación a dogma de la ignorancia de aquellos a los que se considera sus representantes políticos. Al tiempo que los espectáculos eclesiásticos crecen con arrogancia y se envalentonan y se apropian de la calle, disminuyen los culturales, incluido el buen cine, el cine. La prensa da noticia diaria de un nuevo caso de corrupción del partido, de su desfachatez moral, del insulto más primitivo al pueblo salido de la boca de cualquier preboste semianalfabeto, de otra fechoría en el desempeño de sus funciones, de la patada al sentido común y a la cordura como pan de cada día.

Debe de ser un ambiente, si no idéntico, muy similar al que se vio obligado a vivir Vicent Andrés Estellés (1924-1993) en una València a la que, sin embargo, no se cansó de amar. Miseria económica, hambre, miedo, huida de la represión política y social, rabia y tristeza por la cultura secuestrada… Y todo esto se mezcla con lo deslumbrante sensorial mediterráneo, la insistencia en el amor, el erotismo, el sexo, la vida. Pero, le guste o no al PP, Vicent Andrés i Estellés es uno de los más grandes poetas del siglo XX. En realidad, nadie del PP en este país leyó jamás un solo verso suyo, de ningún otro poeta. El PP no lee. El PP es una organización que hace negocios porque tiene poder. O viceversa.

Bolbaite rechaza homenajear a Estellés por ser “catalanista a más no poder” (Diario Levante, 9 de mayo de 2013)

El Ayuntamiento de Bolbaite (La Canal de Navarrés) se ha blindado ante cualquier propuesta exterior encaminada a homenajear a Vicent Andrés Estellés en el 20º aniversario de su fallecimiento y ha aprobado en junta de gobierno, compuesta sólo por ediles del PP, rechazar cualquier reconocimiento al poeta, al que tachan de “catalanista”. Joaquín Serrano, teniente de alcalde de Bolbaite e impulsor de la iniciativa, recordó ayer que “Estellés fue un firme defensor de la unidad lingüística entre valenciano y catalán, lo que evidentemente supone negar la propia existencia del idioma valenciano”. Serrano, de perfil muy reaccionario y singularmente combativo contra la unidad de la lengua en un municipio enteramente castellanohablante, ya se ha significado públicamente en asuntos identitarios y días atrás criticó iniciativas como la reciprocidad de la TV3 o la exposición dedicada a los 30 años del estatuto de autonomía en las Corts, felicitando a los impulsores de su retirada.

La Junta de Gobierno del Ayuntamiento de Bolbaite, del PP, acordó ayer rechazar de plano la adhesión “a cualquier actividad u homenaje promovido por la Acadèmia Valenciana de la Llengua en torno a la figura de Vicent Andrés Estellés”. La propuesta, elevada a la Junta de Gobierno por el concejal de Cultura, Joaquín Serrano, apoya sin embargo la iniciativa promovida por la Comisión de Educación y Cultura de las Cortes Valencianas, que declara el año 2013 como Año Joaquín Sorolla.

Cabe destacar que esta declaración salió adelante en el parlamento valenciano el pasado 21 de marzo, en detrimento de la propuesta presentada por Esquerra Unida que buscaba, precisamente, la declaración de 2013 como Año Estellés en la Comunidad Valenciana, siguiendo la estela de un acuerdo de la AVL en este sentido.

Joaquín Serrano, recordó ayer que “Estellés fue un firme defensor de la unidad lingüística entre valenciano y catalán, lo que evidentemente supone negar la propia existencia del idioma valenciano, por tanto es un contrasentido que una institución creada para defender, difundir y velar por la lengua valenciana haga homenajes de ningún tipo a un autor catalanista a más no poder, como demuestra el hecho de que recibiera el Premio de Honor de las Letras Catalanas, o la Cruz de Sant Jordi de la Generalitat de Cataluña”.

3 POEMAS DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS:

 

ELS AMANTS (Llibre de Meravelles)

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.

De sobta encara em pren aquell vent o l’amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l’amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peçó d’una orella.

El nostre amor és un amor brusc i salvatge,

i tenim l’enyorança amarga de la terra,

d’anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,

que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.

 

CANT DE VICENT (Llibre de Meravelles)

Pense que ha arribat l’hora del teu cant a València.

Temies el moment. Confessa-t’ho: temies.

Temies el moment del teu cant a València.

La volies cantar sense solemnitat,

sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,

sense picapedrers i sense obra de moro.

La volies cantar d’una manera humil,

amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.

Lentament el miraves créixer com un crepuscle.

Arribava la nit, no escrivies el cant.

Més avant, altre dia, potser quan m’haja mort.

Potser en el moment de la Resurrecció

de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.

I el tema de València tornava, i se n’anava

entre les teues coses, entre les teues síl·labes,

aquells moments d’amor i aquells moments de pena,

tota la teua vida –si no tota la vida,

allò que tu saps de fonamental en ella-

anava per València, pels carrers de València.

Modestament diries el nom d’algun carrer,

Pelayo, Gil i Morte… Amb quina intensitat

els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,

i ja tindries tota València. Per a tu,

València és molt poc més. Tan íntima i calenta,

tan crescuda i dolguda, i estimada també!

Els carrers que creuava una lenta parella,

els llargs itineraris d’aquells dies sense un

cèntim a la butxaca, algun antic café,

aquella lleteria de Sant Vicent de fora…

La casa que estrenàreu en estrenar la vida

definitivament, l’alegre veïnat.

El metge que buscàveu una nit a deshora,

la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!

El naixement d’un fill, el poal ple de sang.

Aquell sol matiner, les Torres dels Serrans

amb aquell breu color inicial de geranis.

Veus, des del menjador, per la finestra oberta,

Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,

escoltes des del llit les sirenes del port.

De bon matí arribaven els lents carros de l’horta.

Els xiquets van a escola. S’escolta la campana

veïna de l’església. El treball, el tenaç

amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,

des que et varen parir un dia a Burjassot:

com mamares la llet vares mamar l’idioma,

dit siga castament i amb perdó de la taula.

Ah, València, València! Podria dir ben bé:

Ah, tu, València meua! Perquè evoque la meua

València. O evoque la València de tots,

de tots els vius i els morts, de tots els valencians?

Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l’èmfasi.

L’èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes.

Més avant escriuràs el teu cant a València.

MORT I PAM

XI

Oh clar país que ara volen obscur
homes obscurs de tenebrosa lletra
i el fan funest amb baralles i plets!

Molt present ets a la meua memòria.

Vaig ancorar la meua nau un dia

i amb pas incert vaig recórrer uns llocs.

Per sempre et duc durament tatuat,

no a la pell, com fan els mariners,

sinó al mateix i incert tel del meu cor.

No tornaré, altra vegada, a veure’t.

Per enyorar-te em basta cloure els ulls.

També, ho recorde, els vaig cloure aquell dia

com socarrats, incendiats de sol,

sentint cruixir les àvides pupil.les.

Lamente molt el teu present polèmic.

No puc fer res més que pregar per tu.

Estellés entrevistado per Montserrat Roig (1978)

Conviene llegar hasta el final.

http://www.youtube.com/watch?v=kjp2zNaUcR4

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s